Crònica 14 de maig 2014

 

 

copy-aulalogo1-e1381699377576.jpg

JOAN VIVES

Flautista de bec, professor d’història de la música i divulgador musical català. Inicià la seva formació a l’Escola de Música de Mataró i estudià flauta de bec al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, obtenint per unanimitat els premis d’honor de “Grau Professional” (1986) i  “Grau Superior” –Virtuosisme- (1988).
Va començar l’activitat concertística el 1980 amb diferents grups de cambra i orquestrals, com el Trio “Unda Maris”, realitzant concerts per Alemanya, Àustria, Itàlia, França, Andorra, i arreu de l’Estat Espanyol. També enregistraments discogràfics, radiofònics i per a televisió. Menció d’Honor en el “Concurs Permanent” de Joventuts Musicals d’Espanya (1982), 2n Premi a la “Muestra Nacional de Música de Cámara” (1989) i Medalla d’honor de l’ordre del “Mèrit Cultural” atorgada pel Ministeri de Cultura de la República de Polònia (2005).
Actualment és integrant de diferents grups com “Els Ministrils” quintet de bec, “Quartet de bec de Sant Simó” o el “Conjunt barroc del cafè”.
El seu vessant de divulgador musical el porta a fer gran quantitat de xerrades, conferències, cursos i seminaris arreu de Catalunya. És locutor-redactor de Catalunya Música des de l’inici de les seves emissions el 1987 conduint programes i fent transmissions en directe d’òperes i concerts de l’OBC. També és professor d’història de la música a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC).

GIUSEPPE VERDI (1813-1901), DEL RISORGIMENTO A LA UNIVERSALITAT. Des del seu naixement a Florència a finals del segle XVI i sobretot des de l’obertura dels primers teatres públics i la consegüent submissió a la llei de l’oferta i la demanda, l’òpera va esdevenir un espectacle on la bellesa melòdica i la creixent exhibició virtuosística va anar deixant enrere la puresa dramàtica incipient. Era l’imperi absolut de l’anomenat “bel canto” que es va mantenir fins als temps de Bellini i Donizetti. La trasbalsada Itàlia del temps del risorgimento va trobar en Giuseppe Verdi la veritable expressió musical dels nous ideals patriòtics. L’estrena el març de 1842 de l’òpera Nabuco al Teatre alla Scala de Milà va marcar l’inici del mite. Una altra estrena, la de Rigoletto a Venècia el 1851 va representar un canvi sensible del rumb creatiu verdià. Un gir en la tria dels arguments de les seves òperes el va consolidar com una de les figures líriques indiscutibles a Europa, capaç d’evolucionar estèticament amb els temps, consolidant noves exigències vocals dins la tradició italiana i esdevenint així un dels operistes més universals del seu temps.

 

GIUSEPPE VERDI . DEL RISORGIMENTO A LA UNIVERSALITAT

                                                                             Joan Vives
Josep Fatjó
La trasbalsada Itàlia del temps del risorgimento va trobar en Giuseppe Verdi la veritable expressió musical dels nous ideals patriòtics. L’estrena de Nabuco va marcar l’inici del mite.
El proppassat 2013 es van complir els 200 anys del naixement de Giuseppe Verdi. Va néixer a Roncole, prop de Parma, en un ambient rural. Era de procedència molt humil i ja de molt petit va ser molt sensible per la música. El capellà de Busseto, on Verdi feia d’escolà i tocava l’orgue, va ser el que es va adonar del seu potencial musical i va recomanar als seus pares que li compressin una espinetta (pianola del segle XVIII) i, tot i no tenir una formació massa completa, es dedicà a donar classes de música a una noia de la que s’enamorà. El seu futur sogre li va donar diners perquè anés a Milà a formar-se, però no el van acceptar al Conservatori. Amb tot, va rebre classes particulars d’harmonia i composició. Paradoxalment, avui el Conservatori de Milà porta el seu nom.
Als 26 anys va escriure la seva primera òpera (Oberto, Comte di San Bonifacio) que obtingué un gran èxit. Bartolomeo Merelli, que regentava La Scala, li va encarregar una segona òpera que fos còmica, però per manca de temps va musicar un llibret escrit feia vint anys i l’èxit no va ser tan notori.
La Revolució Industrial va influir en la composició de Verdi i el “Bel Canto” va anar desapareixent perquè “sonava massa fluix”. En aquella època se li va morir la filla gran, el fill i la seva dona en poc temps i les òperes que escrivia van ser un fracàs fins que li van donar una altra oportunitat. Li entregaren un libretto titulat Nabuccodonosor (Nabucco) al qual posà música. El dia de l’estrena el teatre estava ple de Llombards (independentistes enfront de l’Imperi Austríac) i tothom va entendre que l’obra no es referia a Jerusalem sinó a la Llombardia. L’èxit va ser clamorós i se’n van fer centenars de representacions arreu d’Itàlia.
A partir d’aquí va escriure òperes patriòtiques  on el tenor cantava i el cor repetia el mateix text per donar èmfasi a la lletra (Els Llombards a la primera Croada). També en aquesta obra l’èxit va quallar entorn d’un cor. Junt amb “va pensiero”, aquest cor va quedar elegit com  a símbol patriòtic  i es cantava pels carrers com a repte intimidatori cap a les tropes austríaques. (El Risorgimento). El seu suport a aquest moviment el portà a ser diputat del primer Parlament del Regne d’Itàlia.
Finalment es desvinculà de la política i se’n va anar a Venècia on va estrenar Rigoletto, Il Trovatore i La Traviata deixant així, de fer obres patriòtiques i les que va fer, a partir d’aquell moment, van ser més universals.
Va crear la “soprano verdiana” (soprano sprinto, amb empenta i amb més capacitat dramàtica) i també el “baríton verdià”. En l’obra Rigoletto, Verdi es va acabar de carregar el “bel canto” definitivament.
Finalment, es va acabar enamorant i vivint amb la cantant Giuseppina Strepponi. En els darrers anys, Verdi va assolir una gran fama a tot Europa i va estrenar a Sant Petersburg (La forza del destino) i a París (Don Carlos).
El conferenciant, gran mestre i historiador de la música, a més d’un bon comunicador, ens ha fet conèixer el per què de les lletres i els temes compostos per Verdi i ens ha fet viure la bellesa de les seves obres de manera extraordinària, cosa que cal valorar molt positivament.