Dimecres 30 d’abril de 2014
JOAN RIDAO
Llicenciat en Dret, Doctor en Ciència Política i de l’Administració, Diplomat en estudis Avançats de Ciència Política, Diplomat per la Universitat de Pisa en Justícia constitucional i Professor de Dret Constitucional i Ciència. Ha estat consultor de la UOC i és professor ad honorem de la Universitat Rovira i Virgili. Creu d’Honor de Sant Raimon de Penyafort, Medalla d’Honor de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i Medalla de Plata de Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya.
Ha publicat monografies, manuals, assajos i articles. Col·laborador de l’Institut de Governança i Administració Pública d’ESADE, membre de l’equip de l’Observatori de Coalicions, del grup de recerca sobre governabilitat i coalicions, del grup d’estudis constitucionals i europeus i del grup de recerca sobre qüestions autonòmiques i federals. També és membre del Consell de Garanties Estatutàries nomenat pel Parlament de Catalunya.
Ha estat diputat i portaveu en el Parlament de Catalunya i en el Congrés de Diputats. Portaveu en la Comissió Constitucional i en la Comissió de Justícia. Ponent-redactor de l’Estatut de Catalunya (2005-2006), membre de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, membre de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat, etc.
Membre de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Ciències Polítiques, de l’Associació de Constitucionalistes d’Espanya i de la Junta Directiva de Nacions Unides-Espanya. Durant el període 2008-2011 fou Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya.
COM S’HAN FORJAT ELS NOUS ESTATS DES DE FINALS DEL SEGLE XX
El Dret Internacional dóna cobertura als interessos dels Estats i no contempla la secessió com a dret, restringeix l’autodeterminació a la descolonització i en principi la comunitat internacional s’ha mostrat refractària als processos de desmembrament (URSS, Txèquia, Eslovàquia …). Però es pot parlar d’un canvi gradual de la comunitat internacional a partir dels casos de Kosovo i del pronunciament de la Cort Suprema del Canadà en relació amb el Quebec. No hi ha dret a la secessió unilateral però sí a la negociació d’un procés que pugui arribar a una reforma constitucional. S’ha de partir d’un referèndum amb la pregunta clara i una àmplia majoria favorable. Aquesta doctrina ha servit d’inspiració a l’acord entre el govern del Regne Unit i l’escocès.
Tot això es pot qualificar com l’actualització del dret a l’autodeterminació com a “dret a decidir”. De fet el mateix Tribunal Constitucional admet la possibilitat d’aquest dret si és una aspiració política a la que s’hi arribi mitjançant un procés amb respecte als principis de “legitimitat democràtica”, “pluralisme” i “legalitat”.
COM S’HAN FORJAT ELS NOUS ESTATS DES DE FINALS DEL SEGLE XX
Joan Ridao
Josep Fatjó
Es pot parlar d’un canvi gradual de la comunitat internacional a partir dels casos de Kosovo i del pronunciament de la Cort Suprema del Canadà en relació al Quebec. No hi ha dret a la secessió unilateral, però sí a la negociació d’un procés que pugui arribar a la reforma constitucional.
Al segle XVII amb el tractat de Westfàlia, es posa fi a la Guerra dels Trenta Anys. Amb aquests tractats, es reconeixen oficialment les Províncies Unides dels Països Baixos com a nació independent, així com Suïssa. Molts historiadors consideren que aquesta Pau és el lloc on es crea l’Estat–Nació. Igualment, va suposar modificacions en les bases del Dret Internacional.
Tal com queden els Estats Europeus al s.XVII, així es mantenen fins al s.XX. El període d’entreguerres tampoc no aporta cap tipus de canvi i no és fins passada la segona Guerra Mundial i a finals del s.XX, que es comencen a modificar les fronteres dels estats. Primer amb la caiguda del mur de Berlín i posteriorment amb la descomposició de la Unió Soviètica començant per Estònia, Letònia i Lituània i més endavant per les Repúbliques Caucàsiques, creant-se així nous estats.
En referència al Dret a l’Autodeterminació, el primer en utilitzar aquest terme és el president nord-americà Woodrow Wilson en els seus “catorze punts” i que va ser fonamental en el Tractat de Versalles a l’hora de dibuixar les fronteres de l’Europa Oriental. Posteriorment, a la carta de les Nacions Unides es considera com un Dret relacionat amb el procés de descolonització. En els darrers vint anys, apareix el que s’anomena “Dret a Decidir” (al Canadà, agost 1998) sobre el Quebec. A l’any 1980 ja es va fer un primer referèndum per tal de negociar una “sobirania associada” amb la resta del Canadà i es va repetir el 1995, però amb la diferència que la pregunta només parlava de “sobirania”. Ambdues es van perdre per un estret marge de vots. La Cort Suprema del Canadà, reconeix aquest dret a decidir com un “dret democràtic” malgrat tenir una Constitució Federal.
Després de la guerra dels Balcans (1991 – 2001), Iugoslàvia es desmembra perquè era un estat “fictici” compost de moltes ètnies i nacions sota el mandat del president Tito. Kosovo s’independitza de Sèrbia i és reconeguda per molts estats europeus –no per Espanya- i validada pel Tribunal de la Haia.
A Catalunya, el catalanisme polític neix amb Pi i Margall que va impulsar el Projecte de Constitució Espanyola de 1873 durant la Primera República. El 1901 es crea la Lliga Regionalista que col·labora en el plebiscit a favor de l’Estatut de Núria aprovat el 1932. Al 1979 es fa un nou Estatut que dura fins l’any 2006 que és quan s’intenta modificar amb uns resultats ben minsos i decebedors. També és evident la impossibilitat d’un canvi seriós de la Constitució espanyola. Davant dels intents frustrats de voler encaixar la realitat catalana en una Espanya plural, s’ha creat una decepció general que ha portat al sorgiment de l’independentisme actual. Tot i així, es fa difícil veure la possibilitat d’una consulta legal i només unes eleccions plebiscitàries, i el reconeixement internacional poden, d’alguna manera, solucionar el problema.
En resum, fa una bona anàlisi històrica i actual lluny de partidismes. Una excel·lent explicació, molt entenedora i interessant, i les preguntes dels assistents allarguen el tema acabant d’arrodonir tot allò que s’ha exposat.