Crònica sessió 5 de febrer 2014

 

 

copy-aulalogo1-e1381699377576.jpg Dimecres 5 de febrer de 2014

 JOAN TRES

Llicenciat en Psicologia i Doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Ha publicat diversos llibres i articles sobre temes d’historiografia i de literatura catalanes dels segles XVI al XIX, entre d’altres: Francesc Comte. Il·lustracions dels comtats del Roselló, Cerdanya i Conflent (Ed. Curial, Barcelona, 1995), Cristòfol Despuig. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, edició crítica (Ed. Curial, Barcelona, 1996), Serra i Postius. Lo Perquè de Barcelona, edició i estudi (Fundació Pere Coromines, Barcelona, 2006), Literatura de la revolució i la Contrarevolució (1789-1849), IV volum, amb col·laboració amb Max Cahner.

Ha col·laborat a la secció de Cultura de diversos diaris: Avui, El Segre, Cinco Días, El Observador, Diari de Sant Cugat; i revistes: El Món, El Temps, Revista de Catalunya, Els Marges, etc.

Actualment està treballant, com a deixeble de Max Cahner, en l’edició dels dos volums que queden de la seva magna obra Literatura de la Revolució i la Contrarevolució (1789-1849).

Forma part de la junta directiva d’Òmnium Sant Cugat i és secretari de redacció de la Revista de Catalunya.

HOMENATGE A MAX CAHNER: UN COMPROMÍS VITAL AMB EL REDREÇAMENT DE LA CULTURA CATALANA.

Es preguntava Heribert Barrera, l’any 2007, només fa 6 anys: “algú ha fet més que Max Cahner per a la supervivència de la cultura catalana? Jo no sé veure ningú que ni tan sols l’hagi igualat”.

Max Cahner és l’exemple d’una generació que ha dedicat la vida al servei del país. La seva aportació en la recuperació de la cultura catalana durant i després de la dictadura franquista ha estat tan cabdal, diversa i extensa que necessitaríem molts articles per a fer-nos una idea  una mica clara de la tasca que ha realitzat. Perquè hauríem de parlar de Max Cahner editor, Max Cahner polític, Max Cahner conseller de cultura, Max Cahner agitador cultural, Max Cahner erudit, i continuaria i encara em deixaria algun aspecte. Amb aquesta conferència intentarem acostar-nos, doncs, a la figura i l’obra d’un home amb un projecte personal compromès amb Catalunya.

 

 

MAX CAHNER, UN COMPROMÍS VITAL AMB EL REDREÇAMENT DE LA CULTURA CATALANA

Joan Tres

Josep Fatjó

Max Cahner va dedicar la seva vida al servei de la cultura del nostre país abans i després de la dictadura franquista. Hauríem de parlar de Cahner editor, polític i conseller de cultura, així com d’activista cultural i erudit, però sobretot com a persona compromesa amb Catalunya.

El seu pare provenia de jueus alemanys i la seva mare era madrilenya. A casa seva es parlava català i durant la guerra civil van ser expulsats a Alemanya. El capellà que havia de batejar a Max, sabent que eren d’origen jueu, els va advertir del perill que corrien i els va ajudar a tornar a Espanya on s’hagueren d’amagar durant un temps. Després van tornar a Barcelona i van fer amistat amb la família Maluquer. Max va estudiar a l’Escola Alemanya i als quinze anys va agafar una malaltia pulmonar que el va tenir sis mesos al llit. Durant aquest període, i per entretenir-se, es va dedicar a llegir l’enciclopèdia Espasa i es va assabentar que a Catalunya existia una llengua i cultura pròpies. A partir d’aquell moment va començar a estudiar català i literatura amb Joan Triadú. La família Maluquer li va regalar Primera història d’Esther  de Salvador Espriu i es va tornar addicte a la literatura catalana. Es va matricular a la universitat de dues carreres alhora: química i dret i va fer amistat amb Albert Manent que l’introduí en els cercles catalanistes.

La seva activitat cultural la va començar amb Maluquer i Manent i fan el primer número de la “Revista de Catalunya”, editada al Brasil perquè aquí ningú no la volia editar. També edita la revista “Germinabit” dels escolans de Montserrat i finalment Serra d’Or, que acaben fusionant-se gràcies a la col·laboració de l’abat Cassià Just. Mai no cobraven per les feines fetes i moltes vegades havien d’afegir diners de la seva butxaca. A l’any 1957, arran dels “fets del Paranimf”, és empresonat per l’intent de fundar el Sindicat d’Estudiants i el volen fer fora de l’estat, però com que tenia la nacionalitat alemanya, no ho aconsegueixen.

Amb en Ramon Bastardes, funden l’editorial 62, que va ser tot un referent al llarg dels anys 60 al 80. Per aconseguir fer la primera edició Nosaltres els Valencians de Joan Fuster, es va haver de vendre un cotxe del seu pare. Finalment l’expulsen i se’n va a Perpinyà on segueix la lluita per la cultura. En aquell temps, Espriu escriu “Assaig de càntic en el temple” que no deixa de ser el seu sentiment durant el temps d’exili.

Un grup es va adreçar al llavors ministre Fraga Iribarne per tal que pogués tornar i quan li van permetre, va ser amb la condició que no realitzés cap activitat catalanista, però només arribar, va posar en marxa la Gran Enciclopèdia Catalana amb diners de la seva família donant com aval una finca. Val a dir que el seu pare sempre el va recolzar en tot allò que va fer. L’empresa se’n va anar a l’aigua per una manca de visió comercial perquè només es fixaven en la part cultural i la seva família es va haver d’embargar. El 1972 fundà l’editorial Curial i el 1979, Jordi Pujol li va oferir formar part de la futura Conselleria de Cultura i va acceptar. La va haver de crear del no res rodejant-se dels millors activistes culturals del moment, perquè era la primera Conselleria que es feia. Durant el temps que va ser Conseller, entre altres, va crear TV3, l’Arxiu Nacional de Catalunya, Catalunya Ràdio i va posar en funcionament la Llei de Normalització Lingüística amb Aina Moll al capdavant. Va ser Rector de la Universitat Catalana de Prada de Conflent i va donar classes d’Història de la Literatura a la Universitat. La seva gran obra va ser Literatura de la Revolució i la Contrarevolució (1789 – 1849), encara en procés d’edició.