MITJANS DE COMUNICACIÓ, CULTURA I DEMOCRÀCIA
Joan Manuel Tresserras
Josep Fatjó
Les persones més informades i més cultes, són més lliures i contribueixen a la millora de la qualitat democràtica. Per això, l’accés universal i de qualitat a les fonts de la informació, el coneixement i la cultura, és una peça fonamental en la lluita per la igualtat.
La comunicació ve de lluny, molt abans de l’existència dels mitjans de comunicació (MC) i la carta – segons l’exemple que ens posa el doctor Tresserras sobre els indis – ens diu prou bé com n’era d’important.
Els MC han transformat la societat, primer a través de la pintura, la fotografia, el cinema i, finalment, de la TV on les imatges queden enquadrades igual que en els nostres somnis.
Els MC ens organitzen l’expressió i garbellen les parts que ens poden interessar focalitzant l’atenció en allò que més els interessa ressaltar. Paradoxalment, avui, els MC són una condició necessària per al coneixement humà, però quan esdevenen un gran negoci, poden perdre la funció principal pel que van ser creats.. Els Medicci, per exemple, van fer diners gràcies a la informació rebuda dels corresponsals de París i Praga que informaven sobre els preus en que es canviava l’or i la plata i així en treien un bon pessic.
Les característiques que prioritzen una notícia a l’hora de ser donada en un MC, han de ser: La Novetat: s’ha de donar una notícia “fresca”. Allò que ha passat fa cinc minuts, és més important que allò que ha passat fa una hora. El Conflicte: la morbositat, és a dir, que hi hagi “bons i dolents,” que hi hagi pugna o en qualsevol cas, que sigui espectacular en quan a imatges: riuades, accidents, etc. L’Excepcionalitat: S’ha de donar la notícia excepcional, allò que no passi mai. És evident que la nostra vida no sortirà mai als MC. Ni els polítics que fan bé la seva feina cada dia. Només surten aquells que posen la mà al calaix o que suposadament ho fan. Per això, la majoria de vegades, els MC donen una visió distorsionada de la política.
S’ha de tenir clar que tant la informació com la cultura no són gratuïtes i que per tal de guanyar diners, les xarxes informatives poden arribar a ser com l’antiga conquesta de l’oest americà, és a dir, que guanya aquell que té menys escrúpols, el més poderós o el més ric i no hem de ser ingenus a l’hora d’utilitzar aquestes xarxes sabent tot això.
L’accés de qualitat a la informació, la cultura i el coneixement, són la base del nostre Estat del Benestar. A Catalunya, el Sistema Nacional de Comunicació és anòmal, actualment, perquè ve de molt lluny (d’abans de la guerra civil) i s’ha hagut de reconstruir tot allò que ja s’havia aconseguit. Als anys setanta, van començar a sorgir algunes iniciatives (diari AVUI, etc.) però les inversions de les caixes catalanes es feien als MC estatals i no s’invertia en cultura. Per aquells anys es va crear el Congrés de Cultura Catalana per tal de recuperar i salvaguardar la nostra cultura tants anys reprimida per la dictadura. Finalment, es va crear la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1983) amb la finalitat de produir i difondre productes audiovisuals vetllant per la normalització lingüística  i cultural de Catalunya.
La nostra cultura, la catalana, és electiva, és a dir, que al tenir sempre present la cultura espanyola (en castellà), això ens ha fet triar i escollir la nostra cultura i avui, en el present i tot i que ens infravalorem en aquest sentit, som una potència cultural.