Dimecres, 22 de gener de 2020
MIGUEL PAJARES ALONSO
Doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona. Membre investigador del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social, adscrit al Departament d’ Antropologia Social de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. President de la Comissió Catalana d’Ajut al Refugiat. També fou un dels responsables de SOS Racisme entre 1991 i 1996 , i va ser responsable, a Catalunya, dels CITE (Centres d’Informació per a Treballadors Estrangers) entre 1996 i 2000. Fou assessor extern del Comitè Econòmic i Social Europeu entre 2000 y 2012.
És autor de llibres d’assaig i de nombrosos articles publicats en revistes especialitzades i ha col·laborat en mitjans de comunicació. S’ha centrat en temes com la immigració, l’asil, els drets humans i la lluita contra el racisme. Destacar: La inmigración en España (1998), Inmigración y ciudadanía en Europa (2000) , La integración ciudadana, una perspectiva para la inmigración (2005) , Inmigrantes del Este (2007). Coautor de La discriminación racial (2003) , Inmigración y sindicatos en Europa (2012). També entre 2007 i 2010 fou autor del Informe Anual Inmigración y Mercado de Trabajo, publicat per l’Observatorio Permanente de la Inmigración.
MIGRACIONS FUTURES: REFUGIATS CLIMÀTICS
Malgrat els acords climàtics adoptats, hi ha un cert consens científic que, sense un canvi dràstic en les polítiques climàtiques, estem abocats a un escalfament de 4 ºC en aquest segle, el que comportarà la destrucció de gran nombre d’hàbitats i els corresponents desplaçaments de població. Ara, uns 20 milions de persones es desplacen cada any per desastres mediambientals sobtats ( tempestes, inundacions, etc.) al que hi ha d’ afegir els desplaçats silenciosos, els que van deixant les zones rurals perquè mor llur hàbitat per les sequeres i la desertificació.
Sabem que actualment uns 60 milions de persones a l’any deixen les seves zones rurals per anar cap a les urbanes. Però aquestes ciutats que ara reben molta població començaran a expulsar-la quan la vida resulti més difícil per impactes com la calor, la manca d’aigua potable i, sobre tot, la pujada del nivell del mar. Dues terceres parts de les ciutats de més de 5 milions d’habitants estan ubicades en zones costaneres de baixa elevació.
MIGRACIONS FUTURES: REFUGIATS CLIMÀTICS
Miquel Pajares Alonso
Josep Fatjó
Sense un canvi dràstic en les polítiques mediambientals, estem abocats a un escalfament de 4ºC en aquest segle. Actualment hi ha uns seixanta milions de persones cada any que deixen les zones rurals per anar a les zones urbanes.
El canvi climàtic és una evidència científica malgrat aquells que ho neguen perquè no els interessa veure-ho per tal de defensar interessos particulars de grans empreses energètiques, petrolieres i altres.
La pèrdua d’hàbitats provoca les migracions. Al llarg d’onze mil anys, la temperatura de la terra no ha augmentat tant com ho ha fet des de l’era industrial fins ara: 1ºC. Alguns països han avançat en la prevenció d’aquest augment de la temperatura, però no és suficient.
Les sequeres augmenten, així com les pluges torrencials que es produeixen, moltes vegades, en les zones on abans no plovia. Les sequeres s’han doblat en qüestió d’uns deu anys i això ha provocat una gran pèrdua de conreus i, per tant, han augmentat les migracions.
A l’Àfrica, a la zona del Sahel (regió constituïda per la sabana o zona arbustiva tropical i subtropical), el desert del Sahara l’està envaint. Aquest avança 1 metre al dia. Això està provocant una gran migració en el països que formen aquesta regió cap a d’altres més al sud. Els principals afectats són els habitants que es dediquen a la ramaderia. Pel que fa al mar—especialment en aquells països tropicals que en tenen—pot arribar a pujar fins a quatre metres en els casos més extrems.
Dos terços de les reserves de combustible fòssil s’haurien de quedar en el subsòl i no ser explotades, però les petrolieres segueixen fent prospeccions arreu del planeta.
L’IDMC (Internal Displacement Monitoring Centre), amb seu a Suïssa, és el centre de control que dona les dades oficials, a nivell mundial, sobre els desplaçaments interns i informa de les decisions polítiques i operacionals que milloren la vida dels milions de persones que viuen en desplaçament intern o en risc de desplaçar-se en el futur. Aquest organisme ha quantificat que es produeixen 20 milions de desplaçaments anuals deguts als efectes mediambientals. En alguns casos, però, alguns d’aquests desplaçats retornen al seu hàbitat per tal de reconstruir-lo, però no sempre és així perquè aquests desplaçats —que s’anomenen desplaçats per fenòmens de generació lenta— són desplaçats permanents perquè les sequeres també ho són. És per això que seixanta milions de persones a l’any emigren de les zones rurals als suburbis de les grans ciutats. Aquestes són les migracions internes. En el cas del Sahel, el 9% de la població ha d’emigrar cap al sud als països del golf de Guinea. Aquestes són les migracions externes.
Pel que fa al corn d’Àfrica, el Sudan i Somàlia són els països que tenen més emigració. Etiòpia no tant. Molta part d’aquesta migració marxa a la península aràbiga.
A Àsia, els països que tenen més migració interna són Afganistan, Pakistan i l’Índia. Allà, l’explotació dels aqüífers és important. Tenen la sort, de moment, que els rius que baixen de l’Himàlaia són molt cabalosos, però degut al gran retrocés de les geleres, això té una durada limitada. I pel que fa al sud-est asiàtic, Bangla Desh, Vietnam i Filipines són els països més afectats pel canvi climàtic.
La única solució a aquest greu problema és arribar a acords vinculants a través de l’ONU i reconèixer, oficialment, els refugiats climàtics perquè són la conseqüència d’una mala gestió política mediambiental a nivell mundial.
Conferència molt interessant que dona peu a una profunda reflexió.