Mònica Terribas i Sala
Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona es doctorà en Filosofia per la Universitat d’Stirling. Després d’una temporada com a redactora en els serveis informatius de la cadena de ràdio Cadena 13,el 1988 va començar a treballar a la televisió en l’equip de Joaquim Maria Puyal i des de llavors ha participat en diversos programes de TV3 (coordinació, guionista o direcció). És professora titular de la Universitat Pompeu Fabra
Del 2002 al 2008 va conduir i dirigir el programa d’anàlisi informativa de TV3 La nit al dia. El maig del 2008 va ser nomenada directora de Televisió de Catalunya, càrrec que va ocupar fins l’abril de 2012. L’agost del mateix es va incorporar al diari Ara com a consellera delegada i editora. A partir del setembre de 2013 dirigeix El matí de Catalunya Ràdio.
| Premi Quim Regàs de Periodisme | |
| Premi Nacional de Periodisme.Premi Nacional de Televisió, per La nit al dia. | |
| La construcció de l’imaginari col·lectiu i els mitjans de comunicació | |
L’imaginari col·lectiu o social és el conjunt de valors, normes, històries i símbols que formen part d’una cultura, diferenciant-la de les altres. Constitueix per tant una esfera que dota de significat les institucions i esdeveniments d’una comunitat, una manera de representar i explicar la realitat.
Els mitjans de comunicació siguin conscients de la seva gran influència i responsabilitat en la construcció de l’imaginari col·lectiu, i en la reproducció (o qüestionament) d’estereotips i desigualtats socials.
LA CONSTRUCCIÓ DE L’IMAGINARI COL·LECTIU I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Mònica Terribas
Josep Fatjó
L’imaginari col·lectiu és el conjunt de valors, normes, històries i símbols que formen part d’una cultura. Constitueix, per tant, una esfera que dota de significat les institucions i esdeveniments d’una comunitat. És una manera de representar i explicar la realitat. Els Mitjans de Comunicació han de ser conscients de la seva influència i responsabilitat en la seva construcció.
Els Mitjans de Comunicació (MC) són els filtres de la realitat i a Catalunya, sortosament, en tenim una bona xarxa. Ens preguntem quina és la imatge que donen els MC, però abans hem de saber que, a priori, hi ha moltes persones que hi treballen cercant la informació per tal de poder-la explicar posteriorment. A partir d’aquí, tot i que no sabem aquesta informació, ens refiem i tenim confiança en allò que ens expliquen perquè no hi ha cap voluntat d’engany. Quan algun MC es deu a alguns interessos partidistes, llavors es pot arribar a produir un trencament d’aquesta confiança perquè aquella informació que dóna pot ser esbiaixada.
Per part de l’usuari dels MC, però també per part del MC, s’ha d’aconseguir construir una confiança mútua a través d’un pont de diàleg que comuniqui ambdues parts i, especialment l’usuari, ha de saber destriar allò que és important d’allò que no ho és. Quan aconseguim aquest codi de confiança, ens podem sentir tranquils davant d’aquella informació que ens donen.
Moltes vegades, quan els MC fan més “soroll” que no pas es dediquen a donar una informació veraç i aprofundida, és quan es produeix la pèrdua de confiança en el mitjà perquè aquest “soroll” el que fa és generar problemes. Això ho podem veure en les “TV escombraries” que funcionen més pels resultats comercials i els periodistes enfoquen malament o desvirtuen la informació i només es fixen en allò superficial que crida més l’atenció del públic i que entreté més. S’ha de triar allò més rellevant de la notícia tot i que, a la fi, es vulgui mantenir l’audiència.
Per què hi ha actualment tanta desafecció cap els polítics? La resposta la podem trobar en això que s’ha dit anteriorment. La notícia important no és tant allò que ha fet un polític (bé o malament) sinó l’anècdota que ha creat aquella persona.
També cal diferenciar els MC públics dels privats. Els primers estan més controlats i els segons depenen més dels resultats d’audiència i econòmics, tot i que en els MC públics també hi ha molta pressió, com en els MC privats. La pressió, però, és necessària.
A Catalunya es destinen, per mitjana, uns 35 euros per persona a l’any als MC públics. Però el problema més important és educar la ciutadania per tal que dediqui més temps a veure o a llegir o a escoltar els MC amb més contingut cultural i formatiu i on la veracitat de la informació sigui de plena confiança. Programes culturals i informació fidedigna VS programes d’entreteniment de baixa estrofa.
El sector dels MC està cada vegada més en mans d’empreses privades i l’ofici (el periodisme) està morint perquè molts MC se salten les normes establertes per tal de guanyar audiència. Amb tot, hi ha d’haver confiança en els MC, siguin els que siguin, i si es nota que un MC enganya, cal deixar-lo de banda.