Dimecres, 3 d’abril de 2019
FINA DURAN I RIU
Llicenciada en Història de l’Art (especialitat Art Contemporani) per la UAB. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA). Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya. Secretària Amics del Museu d’Art de Cerdanyola.
Ha estat Coordinadora del programa d’exposicions itinerants del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a nivell territorial i estatal ( fins any 1996), Coordinadora de les exposicions de la Generalitat per presentar l’art català a diferents països ( fins any 2002) Japó, Suècia, USA, Itàlia, França, Jordània, Txecoslovàquia, Romania, Hongria, Canadà….. Coordinadora general d’ exposicions al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona (fins 2017) i Coordinadora de centres d’ art territorials des de la Subdirecció General d’Equipaments Culturals (2005-2008)
Ha comissariat diverses exposicions, entre d’altres: Homenatge a Frederic Lloveras, Palau Reial de Pedralbes,1985, Surrealismo en Catalunya, CASM, Barcelona, 1988 (co-comissariada amb Josep Miquel Garcia i Conxita Oliver), Design Vignelli, Centre d’Art Santa Mónica, Barcelona, 1991, Viladecans, Simptomes i malalties, Palau Moja, Barcelona, 2005, Tom Carr. Ecos de Carlos Buigas, exposició itinerant a 12 ciutats, 2014-2015, Joan Junyer, del moviment a la dansa, Fundació Apel.les Fenosa, Museu de Mallorca 2016-2017, Del vell al nou/ Del nou al vell, Museu de Cerdanyola, Arts Santa Mònica, Institut d’Estudis Ilerdencs 2018, 55 Urnes per la llibertat , Brussel·les, Perpinyà, Barcelona, Girona , 2018
És autora dels llibres per a infants: Petita història de Picasso, Petita història de Joan Miró, Petita història de Gaudí.
Col·laboradora de la revista Bonart 2012-19.
DONES I ART CONTEMPORANI
L’art com a reflex de la societat on neix està dominat, fins als nostres dies, per un sistema de patriarcat que fa que la figura de la dona tingui un paper molt determinat i que com a artista ocupi espais secundaris i en molts casos resti oblidada, ignorada o esborrada.
La xerrada analitzarà aquesta situació des de tres perspectives. En primer lloc es plantejarà la situació des de diferents punts de vista i a partir d’una sèrie de dades s’intentarà fer palès el tracte diferencial que han patit les artistes de les diferents èpoques.
A continuació es farà un molt breu recorregut històric per mostrar els antecedents d’on van partir les artistes que a partir de les avantguardes d’inicis del segle XX van intentar ocupar el lloc que el seu art mereixia.
A partir d’aquí es parlarà de dones artistes catalanes que al llarg del segle XX i fins l’actualitat han tingut un paper destacat amb diferents tipus d’expressió artística. S’ha volgut partir de la situació de l’artista catalana com a reconeixement a moltes de les nostres artistes que han estat oblidades i sobre les quals continua pesant la llosa del silenci, mentre que a nivell internacional ja fa un cert temps que es van aixecant veus per fer visibles les artistes que han treballat especialment en el món anglosaxó.
DONES I ART CONTEMPORANI
Fina Duran i Riu
Josep Fatjó
El sistema patriarcal que domina la societat, fa que la figura de la dona com artista ocupi espais secundaris o, fins i tot, resti oblidada o ignorada.
Picasso deia que l’art explica la veritat. L’art, de fet, és una activitat autònoma que està relacionada amb la política, la religió i amb totes les maneres de reaccionar davant el destí humà.
En la història de l’art, les dones són inexistents tot i que hi són. I com a història hem d’acceptar continguts amb els que no hi estem d’acord. La dona ha estat l’objecte i no pas el subjecte. Aquesta marginació ha existit sempre. Per posar un exemple, la paraula “geni” no existeix en femení.
Moltes artistes, per tal de reivindicar l’autoria dels seus quadres, feien autoretrats. Tal és el cas de Sofonisba Angissola, Artemisa Gentileschi i moltes altres. D’altres utilitzaven pseudònims masculins. Moltes d’aquestes pintores eren filles, germanes o, fins i tot, amants de pintors amb renom. Camille Claudel, dona de Rodin, es va sentir molt marginada i ignorada fins el punt de ser totalment oblidada i patir greus problemes psicològics.
A l’any 1989, Guerrilla Girls reivindicà la figura de la dona en l’art i es preguntaven: “Per què les dones entren despullades al museu”?
Estadísticament, veiem que la presència d’exposicions de dones als museus ha anat augmentant. Tot i així, aquest augment és força minso: l’any 1900 un 4% de dones, del total d’exposicions, tenien accés a les galeries i a l’any 2018 un 33%. Això és indicatiu de la clara marginació que, encara ara, existeix.
A Catalunya van “destacar” Lluïsa Vidal i Ana Maria Smith. La primera va arribar a exposar als Quatre Gats tot i que deien els crítics que “el seu art era molt viril”. Era una manera de desprestigiar-la.
Pel que fa a les avantguardes, es va produir una ruptura en el sentit que es fa una descomposició figurativa apareixent “els ismes”: cubisme, dadaisme, surrealisme, etc. La dona inicia una alliberació, però encara resta sota l’ombra masculina.
Com a dones d’avantguarda podem destacar Remedios Varo (1908-1963) i Angeles Santos (1911-2013). La primera amb una clara força expressiva i la segona amb un extraordinari estil cubista.
Els temps de postguerra van ser anys de foscor i la dona, tant a nivell social com artístic, desapareix de l’espai públic. Amb tot, alguna aconsegueix exposar al “Dau al Set”, un espai cent per cent masculí. D’aquesta època podem destacar Amèlia Riera, dona molt reivindicativa i Maria Girona dona de Ràfols Casamada. Ambdues d’uns estils molt diferents.
Els nous comportaments artístics, qüestionen “l’objecte artístic” tant en la pintura com en l’escultura i de l’objecte es passa a l’esdeveniment (performances, hapennings…). Aquests “nous comportaments” desperten el feminisme com a moviment social i, en alguns casos, desvetlla el llenguatge artístic i apareixen temes com el cos, la sexualitat, la maternitat… Mari Chorda és la pionera de l’expressió visual de la sexualitat femenina i fa reflexions sobre la maternitat. Per altra banda, Eulàlia Grau denuncia, a través del seu art, la discriminació de la dona i l’abús de poder a través de la manipulació d’imatges. Així mateix, Eugènia Balcells, Fina Miralles i un llarg etcètera, trenquen motlles en aquesta disciplina.
Aclaridora conferència on s’ha mostrat, amb claredat, la discriminació de la dona en el món de l’art tot i haver-hi grans artistes de renom.