Dimecres, 31 d’octubre de 2018
JOAN TRES
Llicenciat en Psicologia i Doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona.
Ha publicat diversos llibres i articles sobre temes d’historiografia i de literatura catalanes dels segles XVI al XIX.
Com a deixeble, treballa en l’edició dels darrers volums de la obra de Max Cahner “Literatura de la Revolució i la Contrarevolució (1789-1849)”. Es coordinador i articulista del monogràfic “Max Cahner, artífex de la recuperació cultural i creador d’estructures d’estat”.
Ha estat membre de la Junta directiva d’Omnium Sant Cugat i secretari de redacció de la Revista de Catalunya.
Actualment és President de l’Associació Gabriel Ferrater i membre del jurat del premi Gabriel Ferrater de Poesia de Secundària.
Ha col·laborat a la secció de Cultura de diversos diaris.
JACINT VERDAGUER, UN POETA DEL POBLE
Tothom està d’acord, quan es parla de la poesia de Verdaguer, en dir que és gràcies a la seva obra que la literatura catalana es podia presentar de nou entre les literatures modernes europees.
Però quan es tracta de parlar de la seva biografia, encara ara es promouen discussions i punts de vista enfrontats: les relacions amb el marquès de Comillas, els exorcismes, els enfrontaments amb les autoritats eclesiàstiques, escàndols periodístics, etc.
Verdaguer morí en la més absoluta pobresa, però el poble de Catalunya, amb un dels enterraments més multitudinaris de la nostra història, 300.000 persones acompanyaren el fèretre, l’elevà a Poeta Nacional de Catalunya.
JACINT VERDAGUER, UN POETA DEL POBLE
Joan Tres
Josep Fatjó
Gràcies a la poesia de Verdaguer, la literatura catalana es va poder presentar entre les literatures modernes europees.
Jacint Verdaguer (Folgueroles, 17 de maig de 1845) és considerat, encara avui, el Poeta Nacional de Catalunya degut a la seva popularitat. Tothom coneixia els seus poemes.
Provinent d’una família humil, era el tercer de vuit germans dels que van morir cinc. Els Verdaguer de Folgueroles eren els més pobres de la família.
Ja d’infant feia poemes i als deu anys va entrar al seminari de Vic, com a estudiant extern, a instàncies de la seva mare. Va haver de treballar de mosso a can Tona per poder pagar-se els estudis. Per això, el jove Verdaguer, es sentia pagès i estimava molt la seva terra. Per aquest temps, composà alguns poemes d’amor.>>>>>
El 1865, als vint anys, es va presentar als Jocs Florals de Barcelona i els va guanyar. A l’hora de recollir el premi, s’hi va presentar—al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona— vestit de pagès mudat, de fadrí de muntanya.
El 1869, quan té vint-i-quatre anys, s’ordena capellà i canta la seva primera missa i el 1871 el van destinar a la parròquia de Vinyoles d’Orís, al Lluçanès, però allà no s’hi trobà bé degut a la feinada que li representava. Va començar a patir molts mals de cap i la situació se li feia insuportable. A través de mossèn Collell, va aconseguir contactar amb Antoni López (Marquès de Comillas), propietari d’una naviliera, i li van donar la feina de capellà en un vapor. Només havia de dir una missa diària i això li permetia tenir temps suficient per escriure que, de fet, era allò que li agradava i més desitjava. Amb això, va fer nou viatges a l’Havana, temps suficient per retocar i millorar un dels seus millors poemes, L’Atlàntida. També, durant aquest temps, escrigué L’Emigrant on mostrà, abastament, el seu enyorament per Catalunya.
L’any 1877 va guanyar, juntament amb Àngel Guimerà, el primer premi als Jocs Florals amb el poema L’Atlàntida.
Degut a la bona relació amb Antoni López, aquest li proposà que, cada dia, digués una missa per al seu fill que havia mort feia poc i que, a més, es fes càrrec de les almoines que el marquès donava als pobres. Això li va permetre seguir tenint temps suficient per escriure.
Va compondre El Virolai a rel del Mil·lenari del Monestir, una composició poètica per ser cantada. Va guanyar el concurs musical—entre seixanta-vuit partitures presentades—Josep Rodoreda, un músic de cafè de Barcelona.
El 1886 va escriure Canigó, un poema èpic on descrivia, a través de personatges mitològics, la història de la Catalunya medieval i del Pirineu. Abans, però, havia recorregut tot el Pirineu català de punta a punta.
Després del viatge que va fer a Terra Santa, es va dedicar, principalment, a escriure sobre la fe i a partir d’aleshores, va entrar en contacte amb una “secta” que el va introduir en el món de l’exorcisme i que va practicar al mateix Palau Moja, fet aquest que no va agradar gens a la cúria perquè ho feia sense el permís del bisbe. Al mateix temps es va vincular amb dues dones de no massa bona reputació. Li van recomanar d’allunyar-se i el van enviar al santuari de la Mare de Déu de la Gleva on hi passà dos anys, però, finalment, va tornar a Barcelona a casa d’una d’aquelles dones—Deseada Martínez, vídua de Duran—que el va acollir. Això va empitjorar la seva situació. El van suspendre de dir missa i escrigué En defensa pròpia. Finalment, es retractà i li van donar la parròquia de Betlem.
Va morir a Vila Joana (Vallvidrera) el 10 de juny de 1902 i en el seu enterrament hi van assistir unes 300.000 persones.
Densa i interessant biografia del més gran poeta de la Renaixença Catalana que ha complementat la visita que es va fer a Folgueroles.