Dimecres, 30 de maig de 2018

JOAN MANUEL DEL POZO I ÀLVAREZ

És professor de Filosofia de la Universitat de Girona, on explica filosofia antiga i ètica aplicada a diverses formes d’acció social. És membre i ha estat director de l’ “Observatori d’Ètica Aplicada a l’acció social, psicoeducativa i sociosanitària”. La seva recerca es concentra en Ciceró entorn del qual ha fet diverses publicacions. Ha traduït al català tres tractats filosòfics de Ciceró, el De natura deorum, el De re publica i les Paradoxa Stoicorum. Ha fet també la traducció directa del llatí original de l’obra clàssica del pensament polític Utopia de Thomas More. És autor de l’assaig Educacionari, una invitació a pensar i sentir l’educació a través de seixanta conceptes. Manté una intensa activitat com a conferenciant aquí i en diversos països sobre temes d’educació, filosofia, ètica i política.
Com a polític, ha estat diputat al Congrés i al Parlament, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona i conseller d’Educació i Universitats en el darrer govern de Pasqual Maragall. Ha estat també conseller de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Actualment és el Síndic de la Universitat de Girona.

EL CAMÍ DE LA FELICITAT O LA FELICITAT DEL CAMÍ

La felicitat és molt més que un tema fàcil per a  llibres d’autoajuda o frívoles cançons d’estiu. La felicitat ha estat proclamada, en el primer gran llibre sobre la millor vida dels humans -l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil, fa dos-mil cinc-cents anys- com l’objectiu màxim, la finalitat suprema, de la vida i, per tant, també del pensament més seriós sobre la vida, la filosofia mateixa.
Parlar-ne, doncs, resulta necessari, precisament perquè sobre ella hi ha massa discurs banal, superficial i, en el fons, fals. Des dels clàssics fins avui no han parat de formular-se idees i teories sobre el camí que cal seguir per ser feliços. S’hi han dedicat sobretot filòsofs, teòlegs i poetes. Del conjunt d’aquestes aportacions, es poden obtenir alguns criteris per anar avançant cap a aquest bàsic i legítim objectiu de la vida. Potser un de previ, i important alhora, és el reconeixement que la felicitat no seria reductible a un sol element: no és només el plaer -dels epicuris-, no és només el diner -dels materialismes-, no és només l’autocontrol -dels estoics-, no és només l’alliberament -dels anarquistes-, no és només la bondat -caritat cristiana o solidaritat comunista-, no és només la serenitat compassiva -budista-, no és només la dolcesa camperola -horaciana, del ‘beatus ille”-, etc. etc. Ni tampoc la barreja, en alguns casos contradictòria, de totes elles, en una mena d’afany de síntesi impossible.
Potser cal recuperar la idea aristotèlica, que plantejava la seva ‘eudaimonia’ -no traduïda literalment sinó degudament adaptada a conceptes nostres- com una constant activitat per desenvolupar les nostres millors capacitats personals; això voldria dir que, com que som diferents els uns dels altres, també serien diferents les formes concretes de felicitat; i, sobretot, vol dir que la felicitat no és en absolut un estat passiu, un ‘dolce far niente’, sinó tot el contrari: una activitat que no té aturador. Una activitat que, sobretot, no s’ha de distreure preocupant-se ni poc ni molt sobre si en cada moment som feliços o no; dit d’altra manera, estaríem convidats a deixar de pensar en la felicitat no com un lloc o estat ideal al final d’un camí i pensar-la, en canvi, i viure-la com un constant caminar ben fet, ple de millora personal, ètica i social, on de manera mesurada o proporcionada creixerien els ingredients de la benaurança, la prosperitat i la bondat que els mots grecollatins guardaven sàviament. De manera que no ens hauríem d’amoïnar per trobar un camí que ens porti a una felicitat perfecta, sinó gaudir amb la nostra imperfecta saviesa del camí mateix de la vida. Per això el camí de la felicitat rau en la felicitat del camí.

EL CAMÍ DE LA FELICITAT O LA FELICITAT DEL CAMÍ

Joan Manuel del Pozo

Josep Fatjó
Parlar de la felicitat és necessari perquè se n’ha fet massa discurs banal i superficial. Des dels clàssics fins avui no s’ha parat de formular idees i teories sobre el camí a seguir per ser feliços.
El camí és el símbol de la vida que transcorre, avui més que mai, per alts i baixos i en un context amb altres vides. Aquest context és el que ens ha tocat viure i que, a dia d’avui, es caracteritza per:
La globalització. Actualment el temps i l’espai han estat alterats. Pel que fa a l’espai, el món s’ha fet més petit en el sentit que podem viatjar més i més de pressa. En poques hores podem travessar l’oceà o varis continents sencers. Això és positiu, però s’ha perdut el misteri i s’han esborrat les diferències. En referència al temps, vivim de manera accelerada i nerviosa. Ens sentim obligats a fer moltes coses a l’hora. Molts estris ens faciliten la feina i disposem de més temps, però seguim sense tenir temps i això no ens fa feliços. Ho volem tot al moment.
Individualisme ferotge. Avui hi ha un egoisme proclamat i universal. Es diu: “trepitja a qui faci falta”. Això ens fa desgraciats, però resulta que si ens mostrem cooperatius els altres també ho seran.
Mercantilisme. Posa preu a totes les coses. Tot té un preu? No. Les millors coses de la vida no tenen preu. L’amistat, per exemple, no en té. Si preguntem al nostre millor amic quant val la nostra amistat, no sabrà què respondre.
Liquiditat. Vivim en un sistema líquid (els líquids s’adapten als recipients) que ens ha donat una gran llibertat, però al mateix temps ens produeix molta inseguretat. Avui les famílies poden tenir diferents estructures i els fills no acaben d’entendre per què tenen dues mares o dos pares.
Segons Aristòtil la felicitat és pròpia de la vida humana. L’eudaimonia, del grec, significa prosperitat, bona fortuna, felicitat.  Seria el desenvolupament de les nostres millors capacitats personals. Això vol dir que la felicitat no és un estat passiu sinó tot el contrari: una activitat que no té aturador.
Els romans ho anomenaven felicitas que volia dir prosperitat i benestar material en contraposició a la beatitude (també del llatí: beat, quasi sant), que es referia més a fer el bé i transmetre alegria. En resum, es tracta de tenir un estat d’ànim bo i una actitud positiva ajudant els altres. Allò que dónes ho reps.
Epicur afirmà que la felicitat consistia en el plaer. Va ser molt agosarat en el seu temps i va ser desqualificat per les seves teories, tal vegada mal interpretades. Es referia al plaer amb mesura i no pas al plaer com els animals. Es tractava de satisfer les necessitats naturals en la justa mesura.
Desig—Necessitat. Aristòtil deia que la felicitat era una activitat conforme a l’excel·lència de cada un. Hom ha de reconèixer en quina cosa és bo i no pas reconèixer-ho com una virtut referida, només, a la força i la valentia com ho qualificaven els romans. No és bo crear-nos més necessitats perquè no per això serem més feliços.
La felicitat és un terme massa genèric. Cadascú té el seu concepte de felicitat i no és bo preocupar-se’n. La felicitat té a veure amb la bondat. Si una persona fa les coses bé serà feliç. Per això cal fer bé el camí i fer les coses bé durant el camí.

Excel·lent conferència que podríem resumir dient: “El camí de la felicitat rau en la felicitat del camí”.