Dimecres, 22 de novembre de 2017
LLUÍS PERMANYER
El periodista Lluís Permanyer escriu a “La Vanguardia” des del 1966, on és cronista de la ciutat.
Ha publicat més de 80 llibres. Col·labora a Ràdio Barcelona i a RAC-1.
Ha fet documentals per a TV3 sobre Cerdà, El Molino, La Rambla, La destrucció del Modernisme, La muntanya odiada de Montjuïc i La plaça de Catalunya.
BARCELONA: ANECDOTARI DE TEMPS PASSATS
Les anècdotes són fets reals, protagonitzats per personatges reals i que han succeït a llocs coneguts. No té res a veure amb els acudits.
Algunes anècdotes, de tan inversemblants, poden semblar inventades. Però totes han estat documentades.
Les anècdotes, ben triades, poden reflectir millor que altres explicacions, una situació, l’ambient d’un lloc o d’una època, el perfil del personatge.
El conferenciant ha triat les que conserven encara una força còmica, ja que el pas del temps i el canvi de mentalitat pot anul·lar-la.
BARCELONA: ANECDOTARI DE TEMPS PASSATS
Lluís Permanyer
Josep Fatjó
Un extens anecdotari —que de ben segur es queda curt— reflecteix unes situacions i uns llocs ben reals. Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència. Totes són reals i estan documentades.
Les anècdotes no són acudits. Són fets reals que han protagonitzat personatges que han existit i que han succeït en llocs concrets. Totes elles reflecteixen, de manera ben explícita, l’ambient de l’època en què van succeir. Ben triades poden explicar els ambients i els perfils dels personatges que les van viure.
El conferenciant Lluís Permanyer, expert i notable cronista de la ciutat de Barcelona, ha fet una extensa tria d’anècdotes, totes còmiques, que ens podrien fer pensar en acudits. Però ja ens ha advertit abans de començar: “Tot està ben documentat i és real. Res més lluny de l’acudit”. També ens adverteix que utilitza les mateixes paraules dites pels protagonistes i que, en molts casos, ens poden semblar malsonants.
I comença amb el Liceu, tal vegada per dotar de categoria el seguit de despropòsits que seguiran.
Arribat el director d’orquestra a la tarima, aquest dóna entrada a la timbala. “Bum, bum, bum, bum” Una veu enmig del silenci expectant del públic proclama a cor què vols: “em sembla que m’agradarà”…
La Infanta Isabel, filla de la reina Isabel II, era molt simpàtica i extravertida amb tothom i li van encomanar que representés la corona en diferents actes. En un d’aquests actes, a Barcelona i després d’haver tornat de Xile, el cònsol d’aquest país a l’hora del brindis, després del sopar de benvinguda, ho va fer a la manera xilena dient: “Y viva Chile, mierda”. La Infanta, que no sabia de què anava, no es va tallar i aixecant-se va proclamar: “Y viva España, coño”.
L’escriptor Camilo José Cela en una visita a Barcelona va demanar als seus amics que li “preparessin una sortida”. Es referia a anar a un prostíbul. Una vegada allà, l’amic que l’acompanyava el va presentar a la “madame” com “Académico de la lengua”. La “madame”, amb un somriure burleta, va contestar: “Menudo guarro debe ser”.
Als anys trenta era moda en l’alta burgesia barcelonina, tenir una amant. O dues. Els hi acostumaven a posar un piset a la zona alta de la ciutat, sobretot al carrer d’Aribau. Quan va esclatar la guerra civil, especialment els grups anarquistes, penjaven cartells a les parets dels edificis per exaltar la gent a lluitar contra el feixisme. En van penjar un en aquesta zona de la ciutat que deia: “I tu què has fet per la Victòria?” Dessota, en el mateix cartell, algú havia escrit: “Jo li he posat un piset a Aribau”.
Joan Brossa, Josep Maria de Sagarra, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Duran i Bas i Picasso, entre molts altres, han anat protagonitzant, de manera eloqüent, anècdotes que han reflectit una època i un lloc. Anècdotes molt ben triades que conserven una força còmica que el pas del temps i el canvi de mentalitat no han pogut anul·lar.
Expressiva i eloqüent conferència que ha amenitzat aquesta sessió. Lluís Permanyer, amb una seriositat que imposa, ens ha fet riure a tots.