Crònica 11 de gener 2017

 

Dimecres, 11 de gener de 2017

 IMMA FONTANALS

Llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialitzada en Història de l’Art. Amplia els seus estudis a la Universitat de Londres. Conferenciant, comissària d’exposicions i professora de l’AUGG de la Universitat de Barcelona, escriu articles en diverses revistes , catàlegs i ressenyes d’exposicions.
Ha publicat els llibres Subirachs a la Sagrada Família, traduït a diverses llengües, Suite 219, Vuit ulls per a Gaudí i L’alfabet simbòlic de Subirachs, entre d’altres.
Actualment és el referent historiogràfic de l’obra escultòrica de Subirachs de la Sagrada Família de Barcelona.
                                                               OTEIZA: creador integral

Jorge Oteiza és un dels artistes bascos més importants i imprescindibles de l’art espanyol del segle XX, autèntic referent per l’art d’avui. La influència de la seva obra en les seves diverses vessants (plàstica o teòrica) és perceptible a partir dels anys cinquanta fins als nostres dies en disciplines com l’escultura, la pintura, l’arquitectura, la poesia, l’estètica, el cinema, l’antropologia, l’educació o la política.
La trajectòria artística i personal d’Oteiza ha estat sempre envoltada d’una aurèola mítica a causa del seu caràcter visionari i tempestuós i,sobretot, pel fet que l’any 1959, al cap de dos anys d’obtenir un dels premis internacionals més importants d’escultura (IV Biennal de Sâo Paulo, Brasil), i en plena maduresa creativa, l’artista anunciés la seva mort com a escultor i el seu naixement com a home.
Aquesta conferència vol estudiar l’obra d’Oteiza, la seva influència i el perquè de l’abandonament de l’escultura. Mostrarem com l’artista deixa d’esculpir perquè troba les respostes als seus interrogants aplicant l’art a la pràctica de la societat: com a salvació espiritual de l’home i com a mètode per produir els canvis necessaris en la societat.
Així doncs, la interpretació metafísica de l’art és el punt de partida del compromís artístic d’Oteiza i és imprescindible tenir en compte l’abans i el després d’aquest 1959. L’abans es basa en la investigació plàstica i la paral·lela reflexió teòrica sobre ella i sobre l’art del segle XX; el després el dedica a l’aplicació de l’art en nous projectes per transformar la societat.
Potser aquesta és la nova funció de l’art en la societat del segle XXI? Cal fer néixer un home nou com deia Oteiza?

JORGE OTEIZA, CREADOR INTEGRAL

                                                                    Imma Fontanals
Isidre Grau
Jorge Oteiza és un dels artistes bascos més importants i imprescindibles de l’art espanyol del segle XX, autèntic referent de l’art actual, que als seus 50 anys va deixar l’escultura per escriure i investigar en la condició humana.
Va néixer el 1908 a Orio, un poble de pescadors, fill de pare hoteler. De petit era un nen molt introvertit, bon observador dels espais (com les roques foradades per l’aigua), però després de fer el batxillerat es va extrovertir per ser un noi atlètic, atractiu i un comunicador apassionat. El 1927 la família es va traslladar a Madrid i ell volia fer arquitectura, però va començar medecina, encara que la va deixar per dedicar-se a l’escultura. S’havia adonat que el preocupava més la salut de l’ànima que la del cos, i sobretot la salut de la societat. Es converteix en líder i en un bon orador, a més de crear un cercle artístic basc. Diu no a l’art convencional i busca les noves bases d’un art per al segle XX.
Quan el seu pare se’n va a Amèrica per millorar la fortuna, ell es queda amb la família a Madrid i treballa de tot, a més d’estudiar arqueologia. S’interessa per l’art precolombí i se’n va a Sud-amèrica per investigar-lo. L’any 1928 ja fa l’escultura Maternitat, com una manera de tornar a l’essència dels orígens. Considera que l’home està malalt en la mesura que s’aparta dels seus orígens. Amb l’escultura primitivista fuig dels detalls per quedar-se amb les essències. Creu que l’art del segle XX no ha de representar la realitat, sinó interpretar-la. I més endavant propugna que l’ha de transformar.
El 1933 crea un grup amb els pintors bascos Balenciaga i Lecuona i l’arquitecte Aizpurua, amb posicions d’avantguarda i de recerca del concepte de l’art basc, a més de militar en l’esquerra nacionalista laica. Busquen donar directrius noves en els més diversos àmbits artístics.
Entre 1935 i 1948 viu la seva etapa americana, mentre el 1938 es casa amb Itziar, la seva companya de tota la vida. És professor a l’Escola Nacional de Ceràmica de Buenos Aires i a la Universitat de Cauca. Fa conferències de contingut filosòfic, a la recerca de l’Home Nou. A partir dels anys 50 va aprimant les seves escultures, amb un procés de buidatge de la matèria fins arribar a l’escultura vertical i lleugera. Li encarreguen un mural per a la Basílica de Nostra Senyora d’Aranzazu (Oñate) i dissenya un fris amb 14 apòstols amb expressions indiferenciades, que l’Església no li accepta. Les escultures queden tirades per terra entre 1953 i 1969, quan ja es munten.
El 1957 va traient matèria per quedar-se amb l’espai que ocupa i fa recerca a partir dels volums geomètrics bàsics com el cub, l’esfera i el cilindre, buscant la desocupació de les formes. És quan guanya el primer premi de la Biennal de Sao Paolo i augmenta el seu ressò internacional. Tanmateix, dos anys després decideix abandonar l’escultura per dedicar-se a escriure i reflexionar sobre aspectes filosòfics i creatius.
Es va morir el 2003 a Sant Sebastià, als 94 anys, quan ja s’acabava de crear la Fundació Museu Oteiza a Alzuza (Navarra), a 9 km de Pamplona, que continua vetllant pel caràcter social de la seva obra, sempre amb l’objectiu de millorar l’home. El 2004 es va celebrar el primer Congrés Jorge Oteiza.

Conferència vibrant que ens ha fet comprendre totes les dimensions del pare de l’escultura basca com a artista i com a home, gran renovador dels llenguatges artístics del segle XX.