Crònica 30 de novembre 2016

 

Dimecres 30 de novembre de 2016
MARIONA SAGARRA
Cantant i compositora. La veu, la creació, el piano i la poesia són la base del seu treball. Adquereix una sòlida carrera de música clàssica que li permet dur a terme la seva trajectòria artística cap a la investigació de les noves possibilitats expressives de la veu, ja sigui amb elements electro-acústics, multi-efectes o simplement polifonies vocals i cançó. Té 5 discs al mercat. Ha estat convidada a molts teatres Nacionals i internacionals, destacant especialment el Carnegie Hall de Nova York. Recentment ha realitzat una important gira per la costa Oest dels Estats Units. Titulada superior de Música i Història de l’Art. Va realitzar la carrera de cant amb Maria del Carmen Bustamante al Conservatori del Liceu. Al llarg de tres anys va perfeccionar els seus estudis al Sweelinck Conservatorium d’Amsterdam. Destaca també, la seva tasca pedagògica en matèria de cant i recerca vocal.

EL MÓN DE LA VEU I ELS SEUS COLORS. La veu és aquell instrument que tots tenim i utilitzem habitualment però que sovint desconeixem. És una de les eines de comunicació més grans que tenim les persones. Amb ella manifestem sentiments, emocions, idees i conceptes.
En aquesta conferència ens endinsarem en l’anatomia vocal, el nostre aparell fonador, les tessitures, formes de cantar i sentirem músiques d’arreu: literatura clàssica i popular, maneres d’interpretar les cançons, la relació de la paraula i la música, l’humor i curiositats.

EL MÓN DE LA VEU I ELS SEUS COLORS

                                                                             Mariona Sagarra
Josep Fatjó
Malgrat la quantitat de mitjans de comunicació de què disposem, la veu és el més gran que tenim les persones. Sentiments, emocions, idees i conceptes, els expressem a través de la veu.
La veu és un regal que ens pot emocionar quan sentim una frase o una cançó dita per algú.
Anatomia de la veu: La veu va lligada al cos directament i no n’hi ha cap d’igual. Totes són diferents. El diafragma és el múscul principal de la respiració i la seva contracció ens permet posar i treure aire dels pulmons. Les cordes vocals, situades a la laringe, produeixen la veu quan vibren al pas de l’aire. De fet, les dues cordes vocals són dos plecs musculars. La boca, amb els llavis i el paladar, complementen aquests òrgans principals. La veu es produeix a la laringe amb la vibració de les cordes vocals que estan protegides per l’epiglotis. La postura a l’hora de parlar o cantar també és important. És aconsellable mantenir una posició correcta, és a dir, mantenir l’esquena dreta per tal de poder contraure bé el diafragma. La posició de la columna és fonamental.
Les tessitures humanes clàssiques: Soprano: és la veu aguda femenina. Mezzo – soprano: és la veu central femenina. Contralt: és la veu greu femenina. Tenor: és la veu aguda masculina. Baríton: és la veu central masculina. Baix: és la veu greu masculina. Escoltem el Rèquiem de Mozart per apreciar les diferents tessitures.
El Contratenor és una veu aguda masculina que en els segles XVI i XVII era coneguda com “i castrati” i que es va potenciar, especialment, en el barroc. El terme Contralt va aparèixer a Anglaterra el segle XVIII. Ho comprovem escoltant el quart moviment del Rèquiem de Gabriel Fauré (1887).
En la música popular, podem apreciar la bellesa de la veu natural de la mà de Louis Armstrong (una veu rovellada i amb excés d’aire) i la d’ Ella Fitzgerald amb molta agilitat vocal, veu melòdica i una gran musicalitat.
Veu amb contrastos: Quan s’inverteixen els papers i podem escoltar una veu d’home aguda i una veu de dona greu. Tal és el cas de Simon Diaz (Tonada de la luna llena) i de Tanita Tikaram ( Twist is in my sobriety).
Harmonia: En la polifonia vocal, podem trobar harmonies plurals com les veus masculines corses (sostén harmònic amb altres veus d’home), les veus femenines del Piamont italià cantant un trio de dones i les veus femenines africanes on conjuguen l’espontaneïtat i la veu parlada. Tal és el cas de les Harmonies del Zaire.
Les veus masculines polifòniques mixtes: escoltem un cor de cambra de sis veus masculines. Podem apreciar la polifonia d’aquestes veus.
La veu inclassificable: Florence Foster Jenkins (1868 – 1944) era una multimilionària nord-americana que no tenia gens de veu, ni afinació ni ritme i que va aconseguir, gràcies als diners que tenia, cantar al Carnegie Hall de Nova York entre altres.
Cançons que viatgen: La veu i la melodia viatgen per la Mediterrània. Tal és el cas de “La dama d’Aragó” que és cantada al Líban per Wa Habbibi amb una veu extraordinàriament melòdica.
Versions: La funcionalitat de la música cantada ens porta a diferents maneres d’interpretar-la, com passa amb “La nana” de Manuel de Falla pensada per bressolar i fer dormir una criatura. Escoltem les versions clàssica, flamenca i ètnica (Índia) i comprovem que cada versió es pot allunyar molt de l’original.
La veu inconformista: La veu com a instrument harmònic i de percussió. La veu que crea ambients, situacions i emocions i que pot imitar, perfectament, qualsevol instrument musical.

Extraordinària conferència sobre la veu i la música de la mà d’una gran experta i comunicadora. Per a més informació: www.marionasagarra.com