Dimecres, 6 d’abril de 2016
ANNA MARIA VILLALONGA

Llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica i professora de literatura catalana a la Universitat de Barcelona. Publica habitualment en diversos mitjans digitals. Els seus relats han guanyat alguns premis i aparegut en volums col·lectius i revistes literàries. Divulgadora i investigadora del gènere negre, l’any 2013 va publicar l’assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim i va coordinar l’antologia Elles també maten, que inclou un conte propi. L’any 2014 publicà La dona de gris (Premi a la millor novel·la del Festival València Negra). El juny de 2015 ha sortit la versió en castellà, La mujer de gris, publicada per l’Editorial Navona. També el 2015 (setembre) ha aparegut una segona antologia de relats negres escrits per dones, intitulat Noves dames del crim, que també conté un seu relat.

LLEGIR NOVEL·LA NEGRA

Què és la novel·la negra? Què hi hem de buscar quan ens hi apropem com a lectors? Quins subgèneres hi podem trobar? En quin estat es troba actualment a casa nostra? Desfarem tòpics erronis i demostrarem que la narrativa criminal és un gènere en plena forma, que ens apropa com cap altre a la realitat social, que pot assolir un sentit atemporal i universal i mostrar-nos el nostre cantó més fosc. Com tota manifestació literària i artística, la novel·la negra intenta explicar qui som, furgar en la recerca de nosaltres mateixos, de la condició i la naturalesa humana. Sense prejudicis ni complexos. Per demostrar-ho, proposem una aproximació al gènere, a la terminologia, a les seves característiques i a la seva situació actual.

LLEGIR NOVEL·LA NEGRA

Anna Maria Villalonga

Josep Fatjó
Com qualsevol altra manifestació artística i literària, la novel·la negra furga en nosaltres mateixos i ens apropa a la realitat social mostrant-nos el seu cantó més fosc assolint un sentit atemporal i universal.
La pregunta bàsica d’entrada és: qui llegeix novel·la negra? Sorprèn que hi ha una majoria de gent lectora d’aquest gènere que, de manera equivocada, es considera de segona categoria per sota de la novel·la clàssica. En Josep Carner fa una defensa aferrissada d’aquest gènere i Salvador Espriu n’era un fervent i assidu lector.
La novel·la negra permet dir moltes coses i no perquè sigui “criminal” ha de deixar de tenir el seu vessant humorístic i satíric.
Allan Poe va ser l’iniciador d’aquest gènere quedant en un segon lloc la novel·la detectivesca: Agatha Christie en va ser l’autora més destacada amb personatges com Hercules Poirot. També Arthur Conan Doyle amb la creació de Sherlock Holmes. Avui, malgrat tot, la intriga i el misteri segueixen agradant i moltes d’aquestes novel·les mostren les baixes passions de les classes altes: enveges, cobdícies, odis, etc.
La novel·la negra va néixer als Estats Units als anys vint de la mà de Samuel Dashiell Hammett que en va ser l’iniciador amb una obra titulada Collita Roja que es considera el text fundacional i on mostra les entreteles d’una societat que no funciona.
Aquest tipus de novel·la té unes característiques molt marcades i funciona per una sèrie de codis com els personatges estereotipats: Els herois són, en aquest gènere, un clar exemple dels personatges del western: el detectiu, la secretària, la dona del detectiu, la prostituta bona, la femme fatal (promíscua i sense escrúpols i que pot ser la inductora del crim). Els detectius acostumen a moure’s en ambients que serveixen per retratar els problemes socials de cada època, especialment en els baixos fons on importa, sobretot, el per què de les coses i la causa més que l’evolució de la investigació.
A Europa arriba de la mà del prolífic Georges Simenon i del seu personatge el comissari Maigret. Moltes de les seves obres van ser portades al cinema i interpretades per famosos actors.
Amb el temps apareixen molts subgèneres (lligats a la postmodernitat) al cinema i a la televisió i en format de sèries: judicis, forenses, gàngsters, humor, etc. L’investigador privat (que queda substituït pel policia), la víctima (on es reflecteix qui és, què li passa i com pateix) i el delinqüent (l’assassí o el lladre). En algunes d’aquestes obres es dóna més importància en ressaltar la part lletja de la societat que no pas la part literària, per això és important que sigui universal i ha de valdre en tots els temps.
A Catalunya la col·lecció La cua de palla ha destacat en el gènere i és la més important i pel que fa a autors Manuel de Pedrolo és un clar exponent d’aquest tipus de novel·la.
Amb Stieg Larsson i els seus coetanis, comencen a aparèixer nous tipus de personatges (el periodista que investiga, la hacker, etc. ) i es trenca, en aquest sentit, el cànon establert.

La conferenciant, gran entesa i practicant del gènere, ens fa un bon resum, clar i ben documentat, sobre aquest tipus de novel·la.