Crònica 9 de març 2016

copy-aulalogo1-e1381699377576.jpg

Dimecres 9 de març de 2016
FREDERIC SESÉ

Llicenciat en Història de l’Art (UAB). Títol professional de Flauta travessera (CSMM de Barcelona)
Cofundador de l’ESCOLA DE MÚSICA ZELESTE. Director, guionista i presentador del programa de Música Clàssica “CADÈNCIA” a TV3, també ha fet diverses col·laboracions radiofòniques (Catalunya Ràdio, Ràdio 4, Ràdio Estel…) Cap de Premsa de l’OBC en el període olímpic.
Ha portat l’assignatura de música a l’ESO en diversos centres i ha impartit cursos de didàctica musical per als ICE de la UB i de la UAB i a diversos Centres de Recursos. També és un habitual conferenciant a les Aules d’extensió Universitària.
Coautor de “LA MUSICA I LA SEVA EVOLUCIÓ” i “HISTÒRIA DEL POP-ROCK” (Ed. Graó). Crític musical a la premsa diària i a revistes i webs musicals.
L’any 1995 crea SESSIONS MUSICALS S.L. Tan enrere com el 1979 va començar a concebre i realitzar presentacions musicals pedagògiques per a diversos Ajuntaments, Promotors i Teatres.
L’any 2006 crea amb la seva dona Encarna Lara, el centre MOTIMOT d’atenció als problemes d’aprenentatge (dislèxia, comprensió lectora…) i de comunicació.
Ha actuat de presentador-moderador en nombrosos debats i taules rodones (Centenari Frederic Mompou, 1er. Congrés Català de la Música…)
Té diplomes universitaris d’anglès i francès. Va guanyar oposicions de traductor-intèrpret per a la Unió Europea.

 MÚSICA I CINEMA

Per estudiar les funcions de la música en el cinema tenim diversos apartats. Aquesta xerrada seria la primera, la que planteja la relació entre la música i el relat en imatges, una relació que des dels inicis ja es va veure imprescindible quan, abans que el cine tingués el so sincronitzat, a les sales de projecció hi havia un pianista que subratllava amb música el que passava a la pel·lícula.
I el que la música ajuda molt a explicar són els sentiments (perill, festa, amor, por…) a través d’uns efectes tècnics, instrumentals, rítmics… alguns dels quals ja han esdevingut tòpics.
En una pel·lícula, la música també serveix per fer el·lipsis temporals (avançar o alentir la narració), establir leitmotifs (assignar idees musicals a situacions, personatges…) o fins i tot contradir el que es veu i/o afegir-hi informació ben diferent.
Esbrinarem, doncs, com es relacionen la imatge i la música a través d’exemples projectats.

MÚSICA I CINEMA

Frederic Sesé

Josep Fatjó
La relació entre la música i el relat de les imatges en el cinema, ja es va veure imprescindible des dels inicis d’aquest art. Abans que el so fos sincronitzat, a les sales de projecció hi havia un pianista que subratllava amb música el que passava a la pel·lícula.
El cinema és vista i oïda. Comença la conferència amb un clàssic futurista dels anys seixanta, però amb música clàssica del segle XIX: 2001 Una odissea de l’espai. La música (Així parlà Zaratustra) és de Richard Strauss.
El cinema es va inventar el 1898 i el públic podia gaudir d’unes imatges quotidianes projectades en una pantalla. Era, per tant, un art solament visual i no va ser fins el 1927 que s’hi va incloure el so. Durant aquests vint-i-nou anys, només el so en directe d’un piano acompanyava les escenes donant, així, més realisme a allò que veia l’espectador. Alguns exemples clàssics fan patent la necessitat de l’acompanyament musical. Per exemple a The Kid (1921), de Charles Chaplin, podem veure unes escenes sense música i després les mateixes amb acompanyament musical. La diferència és notable.
La música en el cinema pot ser adaptada o original. Un exemple pot ser el de la pel·lícula Titànic, en la que la música contrasta amb la imatge: catàstrofe versus sentiment. En aquest cas la banda sonora està adaptada.
La música, també, pot ser descriptiva o incidental, és a dir, segueix l’acció al detall. Per això cal preguntar-se on cal? Per què? Quan ha de començar i quan ha d’acabar? Un dels exemples més clars és la música que Bernard Herman va posar a l’escena de la dutxa de Psicosis (1960) d’Alfred Hitchcock.
Igualment la música que es posa en els títols de crèdit pot ser que identifiqui la pel·lícula com és el cas de El Golpe, composta per Scott Joplin l’any 1902.
La banda sonora és música escrita expressament per augmentar les sensacions de les imatges. En aquest sentit es poden classificar els compositors en tres categories: innovadors, ampliadors i retrògrades. També hi ha la tradició del teatre musical, com és el cas dels Germans Marx i moltes altres pel·lícules que han esdevingut clàssics del cinema.
El “leitmotiv” en el cinema —i també en altres arts— és el tema musical que identifica aspectes de l’argument i que només s’utilitza en relació amb aquest contingut. Un dels exemples mostrats és el cas de El gran dictador (1940) de Charles Chaplin en les escenes en que el protagonista juga amb la bola del món i en la que ell mateix fa de barber mentre sona la Dansa Hongaresa nº 5 de Brahms.

Il·lustrativa i molt interessant conferència d’aquesta primera part de la música i el cinema. Esperem una segona part igual d’amena per acabar de completar el tema.