Dimecres 13 de gener de 2016

JOAN RIDAO

Llicenciat en Dret (UAB) i Doctor en Ciència Política i de l’Administració (UB) a més de Diplomat en estudis Avançats de Ciència Política (UB) i Diplomat en Perfeccionament en Justícia Constitucional i tutela jurisdiccional de Drets Fonamentals (Università di Pisa). Ha estat professor en diferents universitats: Universitat Rovira i Virgili, Universitat de Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya i Universitat Ramon Llull-ESADE. Actualment exerceix com a professor de dret constitucional al Departament de Dret Constitucional i Ciència Política de la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria acadèmica i investigadora s’ha desenvolupat en el camp del Dret Constitucional i també en el de la Ciència Política i de l’Administració.
Ha publicat monografies, manuals, assajos i articles. Especialista en Dret Públic, la seva recerca s’ha centrat en el Dret Públic català, l’organització territorial, el dret autonòmic i federal, les coalicions polítiques i la governabilitat i el dret parlamentari
Membre del Consell Directiu Estatal de Nacions Unides a l’Estat Espanyol (1996-2008), de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya. Creu d’Honor de la Orden de San Raimundo de Peñafort, Medalla d’or de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i Medalla de Plata de Protecció Civil de Catalunya
Ha estat Diputat i portaveu al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, Ponent Redactor de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Membre de la Comissió Bilateral Generalitat – Estat, Membre de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat (2004-2009), Membre del Consell d’Impuls i Seguiment del Desplegament Estatutari (2006-actualitat). Durant el període 2008-2011 va ser Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya.

LA SEGONA TRANSICIÓ
Des d’una perspectiva eminentment jurídica i politològica, em proposo analitzar el fet que, després de les eleccions del 20-D, s’obre un nou escenari polític a l’Estat amb l’emergència de noves formacions polítiques i l’ocàs del bipartidisme imperant des de la Transició, tot i els importants ancoratges que el model periclitat continua mantenint a partir d’una llei electoral de clar biaix majoritari. Els reiterats episodis de corrupció i la gestió de la crisi econòmica, junt amb l’evolució del debat sobre l’organització territorial de l’Estat arran de les demandes catalanes han portat sense dubte a l’actual situació d’incertesa i a uns resultats electorals que, des d’una aritmètica complicada, plantegen tanmateix reptes insòlits que van des de l’inici d’un procés constituent fins a la renovació dels esquemes que han fonamentat el sistema polític i de partits, especialment amb la probable irrupció dels governs de signe plural.

LA SEGONA TRANSICIÓ
Joan Ridao

Josep Fatjó
Tot i la complicada aritmètica dels darrers resultats electorals, es plantegen reptes insòlits com un Procés Constituent a Catalunya i la renovació dels esquemes que han fonamentat, fins ara, el sistema polític espanyol.
Espanya és una democràcia relativament jove i es pot considerar un estat modern. Al segle XIX amb la Constitució de Cádiz (1811) acaben, temporalment, les Monarquies Absolutes, tot i que aquesta Constitució només va durar tres anys perquè Ferran VII va instaurar de nou l’absolutisme. De fet, en aquell temps, només la Gran Bretanya es podia considerar un país modern políticament parlant.
A Espanya es plantegen, des de fa molts anys, algunes qüestions que s’han anat repetint al llarg del temps i que encara avui no s’han resolt: 1)el dilema República / Monarquia. 2) La influència de l’Església en l’Estat (el Rei ho és per la gràcia de Déu i la religió catòlica és la religió oficial). 3) El debat territorial que s’arrossega des del segle XIX: el model monàrquic topa amb els Carlins (guerres carlines), el reconeixement dels Drets Forals a Navarra i amb el sorgiment del catalanisme, primer de caire cultural i després polític que neix de la mà d’un federalisme mal entès per l’Estat Espanyol. Un cop passada la dictadura de Primo de Rivera (1923 – 1930) es proclama la República que permet, a Catalunya, crear l’Estatut d’Autonomia (Estatut de Núria 1932) donant competències sobre ensenyament, policia, organització territorial, etc. La nova Constitució republicana (1931) proclama drets socials i econòmics, sufragi universal, creació d’un Tribunal Constitucional, etc. però amb el cop d’estat del general Franco (1936) s’aboleixen tots els drets obtinguts.
La primera Transició s’esdevé amb la mort del dictador (1975). Alguns l’anomenen “modèlica”, però en realitat no ho va ser tant. D’entrada el Cap d’Estat ja va ser imposat pel mateix dictador i de cap manera es va consultar al poble. Igualment el dilema territorial va tornar a aflorar: Catalunya i el País Basc, però també Galícia, reclamaven el seu Estatut d’Autonomia que es va acabar concedint a totes les altres regions d’Espanya sense que moltes d’elles el volguessin i així quedava aigualit el tracte diferencial a les anomenades Autonomies Històriques (cafè per a tothom). Tanmateix el 1992 es fan uns pactes que permeten a totes les autonomies de l’Estat obtenir els mateixos privilegis que tenien Catalunya, el País Basc i Galícia. Davant d’això el Govern català posterga els seus interessos en favor del manteniment de la democràcia. El 2005 es fa un nou Estatut amb el que es pretén blindar algunes coses com la llengua, les infraestructures, el finançament, etc. i tot i haver estat aprovat majoritàriament pel Parlament Català, és retallat pel Congrés de Diputats espanyol i portat al Tribunal Constitucional. Tal vegada la reforma en profunditat de la Constitució Espanyola seria l’única via de renovació, però cap dels partits del Congrés estan disposats a fer-ho a diferència de molts països europeus que ho han fet diverses vegades. Queden, encara, algunes qüestions estructurals que cal remodelar: la corrupció i el finançament dels partits. La feble institucionalització de la participació democràtica (referèndums, ILP). La colonització de les institucions (Monarquia, TC, CPJ) i el funcionament dels partits polítics. En definitiva: és urgent democratitzar el sistema polític.

Una magnífica conferència exposada de manera molt ordenada i clarificadora que ha deixat moltes preguntes obertes que, tal vegada, poden ser tema d’una propera xerrada.