Dimecres 30 de setembre de 2015
VICENÇ VILLATORO
Escriptor i periodista. Com a escriptor ha publicat novel·les, reculls de poemes i obres memorialístiques i d’assaig. Ha obtingut els principals premis de la literatura catalana, com el Sant Jordi per Evangeli gris o el Ciutat de Palma per La claror de juliol. Les últimes novel·les han estat Moon River i Tenim un nom.
Com a periodista ha estat director de l’Avui i de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i ha col·laborat en els principals mitjans del país, tant de premsa escrita com de ràdio i televisió.
EMIGRACIÓ, LITERATURA I MEMÒRIA
“Per què un home se’n va del lloc on sempre ha viscut? No deu haver-hi cap llei. Cada cas és un món. Cadascú se sap els seus motius veritables, potser només són seus, potser tampoc no els sap del cert, només els intueix: hi ha un impuls íntim, secret, un imperatiu, un desassossec , que empeny a marxar. La gent se’n pot anar per fugir o per conquerir; amb esperança o per desesperació; per gana o per amor o per tedi o per fàstic; o per por o per valentia. Perquè no pot més o perquè en vol més.
Llavors no podem triar un motiu que serveixi per a tothom. Només podem explicar històries, cadascuna diferent, tan bona o tan estranya com totes les altres.”
Així parla Vicenç Villatoro autor de “Un home que se’n va”, la novel·la-document sobre el seu avi que va marxar d’Andalusia, concretament de Castro del Río, a la Campiña de Còrdova, a la Terrassa industrial del franquisme, i que li ha servit per indagar les causes de l’emigració peninsular a Catalunya. I és a partir de la seva experiència que ens aportarà les seves reflexions sobre un fenomen que ha configurat la nostra societat.
EMIGRACIÓ, LITERATURA I MEMÒRIA
Vicenç Villatoro
Josep Fatjó
Per què un home se’n va del lloc on sempre ha viscut? La gent se’n pot anar per fugir o per conquerir, per gana, per amor, per por o per valentia. En definitiva, perquè no pot més o perquè en vol més. “Un home que se’n va” ens relata l’emigració d’un home de l’Andalusia rural a la Catalunya industrial.
Construir una novel·la no és cosa fàcil. Si ets escriptor és perquè has decidit relacionar-te amb la vida escrivint. I vols escriure sobre la vida. El novel·lista viu mirant constantment el món i no para de cercar temes per explicar. Tot allò que l’escriptor va captant, no ho escriu de seguida, ans al contrari, ho guarda i ho classifica. Els temes, els personatges, les èpoques, els llocs i finalment els estils.
Per a l’autor, la novel·la es comença a escriure quan succeeix algun esdeveniment: tenir un fill, una mort… qualsevol cosa pot ser el desencadenant per posar fil a l’agulla i començar a escriure un cop ha emmagatzemat tota la informació.
La novel·la es fa com vol l’autor. És una creació. L’autor és com Déu i fa el que vol amb els personatges. Fa i desfà a la seva manera segons li convingui. Però la base de tota novel·la està en una sola pregunta: “Per què? “
En el cas del conferenciant la pregunta va ser doble: “Qui sóc?” i “Per què se’n va la gent?” En el seu cas, l’avi ve a Terrassa als 60 anys amb el seu fill de 20. Se’n va de la gana i de la guerra. Quan hom viu bé, no es té la necessitat de preguntar-se coses com “Per què van marxar?” .
L’avi no parlava mai dels motius pels quals va decidir venir a viure a Catalunya i l’autor només en sabia generalitats. La memòria es reinventa i quan remous la història, mai trobes allò que esperes trobar. Pots quedar decebut davant el resultat de la recerca. Però darrera de tot plegat, sempre hi ha uns motius, evidents o no, que justifiquen els fets. L’avi, després d’acabada la guerra, va ser empresonat i condemnat a mort sense saber-ho. Dos anys de presó és molt temps per a poder pensar. També es molt temps per a que se t’enfonsi el món sota els peus.
La guerra espanyola – de fet qualsevol guerra – ho esgavella tot i en aquest cas concret, al tractar-se d’un poble petit com era Castro del Río, encara més.
La memòria només és vàlida en literatura quan projectes aquesta en el personatge. L’avi veia Catalunya com un lloc millor, lluny de la seva història més recent de la qual fugia. Volia anar a un lloc on no fos conegut de ningú. El món que ell somniava.
De l’escriptura d’aquest llibre l’autor n’ha tret moltes coses: una manera de fer, i la coneixença d’un avi entranyable, protector, afable i bondadós. En definitiva el descobriment d’una persona normal que no l’ha decebut gens ni mica.
Bonica i amena conferència que estimula la lectura del llibre. L’autor, gran comunicador i escriptor, ens ha transportat a través d’una novel·la, a uns fets verídics viscuts intensament.