Dimecres 5 d’octubre de 2016

 JOSEP MARIA SOLÉ I SABATÉ

És catedràtic en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Filosofia. Actualment exerceix de professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor de 14 llibres sobre la guerra civil i la postguerra. Va obtenir el Premi de Recerca del Congrés de Cultura Catalana. Va ser delegat del Centre d’Història Contemporània de Catalunya en la recuperació de la documentació catalana a l’exili (1985-1991) i primer director del Museu d’Història de Catalunya, entre el 1996 i el 2000. L’any 2006 la Generalitat el va nomenar coordinador general del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre i el 2011 va ser nomenat director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
Va ser el director i presentador del programa de ràdio Postres de músic, un programa de tertúlies sobre l’actualitat política i cultural a Catalunya Ràdio, fins que el van fer fora l’any 2004.. El 2009 va tornar a Catalunya Ràdio com a col·laborador del programa En guàrdia.

LA CATALUNYA RESISTENT. ALLÒ QUE LA TRANSICIÓ ENS VA AMAGAR

La Transició política del franquisme a una situació de democràcia és un tema polític i històric de discussió constant entre els historiadors i/o analistes del temps present. Qui l’impulsa, qui la pensa, qui l’executa? Com neix i quan? Quan s’acaba i per què?
Són preguntes de respostes molt variades, però sense cap mena de dubte cal ser molt crític per acceptar la seva pretesa exemplaritat i més si tenim en compte que el resultat final no ha estat condemnar molts dels temps pretèrits sinó encara fer creure que els responsables de la Dictadura van fer o dirigir l’anomenada “Transició Democràtica”.
És la segona transició més sanguinària d’Europa, només superada per la de Romania de Ceaucescu i cal sumar-hi encara el pes d’un exèrcit d’arrel gens democràtica.
Transició democràtica? Parlem-ne.

 

 

LA CATALUNYA RESISTENT, ALLÒ QUE LA TRANSICIÓ ENS VA AMAGAR

Josep Mª Solé i Sabaté

Josep Fatjó
La Transició política del franquisme a la democràcia genera, entre els analistes actuals, una sèrie de preguntes: Qui la impulsa? Qui la pensa? Qui l’executa? Les respostes són molt variades, però cal ser molt crític per acceptar la seva pretesa exemplaritat.
“Els fets són els fets, però la interpretació és lliure i quan s’interpreta algun fet històric, les paraules no són neutres”.
Hi ha qui diu que no s’ha de dir Transició sinó “Transacció”. F. Abril Martorell va dir, en el seu moment, que la Transició va estar feta per individus i no pas per partits polítics.
A Catalunya, la Transició va començar abans de la mort del general Franco. El 7 de novembre de 1971 es va fundar l’Assemblea de Catalunya arran de la reacció del govern espanyol davant dels atemptats d’ETA establint un consell de guerra que es va conèixer com a “Procés de Burgos”. L’Assemblea de Catalunya va actuar en resposta a aquests fets sota el paraigües de tots els partits antifranquistes, proclamant el que més endavant seria la reivindicació popular al llarg de la Transició: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia.
A Catalunya, a l’any 1975 ja hi havia la força política suficient i la determinació per portar a terme el trencament democràtic. A Espanya no, donat que no va ser fins el 1976 que es va crear una Assemblea que congregués tots els partits que havien estat, fins aquell moment, il·legalitzats per la dictadura des del final de la guerra civil. Va ser amb la mort, per atemptat, de l’Almirall Carrero Blanco, que el franquisme es va quedar sense discurs polític. Només llavors els franquistes es van veure obligats a buscar una sortida política a la crisi de govern, però la Transició espanyola no va ser, ni de bon tros, de les més modèliques: va ser la segona més sagnant (504 morts) després de la de Nicolae Ceausescu a Romania. I com que el poble, en general, encara tenia molt present la guerra civil, es va instaurar la por arreu. Van aparèixer organismes violents. A Catalunya, imitant l’ETA del País Basc, el MIL i el FAC. I a la resta de l’Estat grups d’extrema dreta van entomar una part de la violència i es diu que aquests van ser instigadors d’una revolta militar.
El President Carlos Arias Navarro era una persona dubitativa i va ser apartat. En el seu lloc van col·locar un inexpert Adolfo Suárez que creia que s’havia d’acabar amb el franquisme i donar sortida a les reivindicacions de Catalunya i Euskadi i abolir les Corts franquistes. A Catalunya, a les primeres eleccions democràtiques, va guanyar l’esquerra socialista i els partits franquistes van fracassar estrepitosament. El retorn de Josep Tarradellas va ser una jugada política perquè aquest s’avenia a tot per tal de poder tornar a Catalunya. L’Estatut de Sau va estar fet de la mà dels socialistes i aquests el van limitar. Les reivindicacions catalanes van ser assumides només en part. Es va cedir en l’ús i ensenyament de la llengua, però no en el Concert Econòmic que només va reivindicar Ramon Trias Fargas, però ningú no li va fer cas. Sense el Concert Econòmic es limitava clarament a Catalunya en la seva regeneració. Torcuato Fernandez Miranda va ser dels que més s’hi va oposar.
A les eleccions del 1980, a Catalunya, totes les forces es van posar darrera de Jordi Pujol per evitar un govern d’esquerres i Heribert Barrera va ser el que va facilitar la formació d’un Govern Nacional. Va ser el primer President del Parlament català.
L’Espanya nacionalista va seguir i segueix sense acceptar els nacionalismes català i basc.
El Procés que vivim avui a Catalunya és conseqüència d’una Transició mal acabada.

Excel·lent conferència que ens ha donat una visió més àmplia i diferent de la Transició.