Crònica 31 de maig 2017

Dimecres, 31 de maig de 2017

ANDREU MAYAYO I ARTAL

Catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual, Vice-degà de la Facultat de Geografia i Història i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Director de Segle XX. Revista Catalana d’Història, forma part dels consells de redacció de les revistes L’Avenç Sàpiens. Membre de la Junta de Govern del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Ha estat alcalde de Montblanc per ICV i col·labora habitualment en els mitjans de comunicació.

                                              UNA EUROPA ALEMANYA O UNA ALEMANYA EUROPEA

El combat per l’hegemonia europea ve de lluny i continua gravitant de manera punyent en el present. Del 1870 al 1945 tres guerres civils van trasbalsar el continent europeu. Tot feia pensar que amb la creació de la Unió Europea les guerres fratricides serien cosa del passat, si més no, que el conflicte bèl·lic mai més tornaria a regar de sang el continent europeu. El renaixement del nacionalisme i les polítiques d’austeritat fiscal han obert fractures en la construcció política d’Europa. La sobirania només existeix en la mesura que serveix per a solucionar els nostres problemes. I la sobirania dels estats nació ja no serveix per a solucionar-los. Avui els europeus som sobirans com a ciutadans de la Unió Europea. Convé, doncs, donar un cop d’ull a un passat encara molt recent i ple de cicatrius per a comprendre que avui ens juguem tots plegats alguna cosa més que la Unió Europea. Allò que està en joc és la pau, la democràcia, l’estat del benestar i bona part dels drets civils i socials aconseguits -amb sang, suor i llàgrimes- al llarg del segle XX. Les properes eleccions alemanyes són vitals pel projecte europeu. Thomas Mann, l’any 1953, ja va advertir als joves alemanys que calia deixar enrere la dèria de construir una Europa Alemanya i apostar sense embuts per una Alemanya Europea.

 

                                           UNA EUROPA ALEMANYA O UNA ALEMANYA EUROPEA

                                                                     Andreu Mayayo i Artal
Josep Fatjó
Donar un cop d’ull al passat recent ens ajudarà a comprendre que avui, a la Unió Europea, ens juguem la pau, la democràcia, l’estat del benestar i bona part dels drets civils i socials aconseguits al llarg del segle XX.
Partim de la darrera reunió de Merkel amb Donald Trump on aquest es va desmarcar dels Acords de París sobre el canvi climàtic. D’aquí les paraules d’Àngela Merkel: “Els temps en que podíem dependre dels altres han acabat”. I ho diu tenint ben present que Alemanya és l’estat amb el superàvit comercial més alt del món.
La crisi econòmica que encara estem passant, no és, ni de bon tros, tan econòmica com se’ns ha volgut fer veure. És, principalment, una crisi de valors on la democràcia i l’estat del benestar es poden perdre fàcilment. Cal mirar en el temps i veure com es va crear la Unió Europea amb la declaració de Schumann i la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (1951) i en el tractat de Roma (1957). A partir d’aquí la Unió ha crescut fins a tenir els 28 estats sobirans de l’actualitat.
A finals del segle XIX, Alemanya ja va ser el motor d’una segona revolució industrial basada en el metall. De fet, Alemanya sempre ha mantingut la centralitat europea (la Guerra dels 30 anys, Guerra Franco-prussiana i les dues Guerres Mundials).
Cal tenir en compte, també, el caràcter germànic en el sentit de tenir un model educatiu diferent al dels altres estats europeus i que està basat en els ensenyaments tècnics, a diferència, per exemple, del d’Estats Units que ho fa en les superespecialitzacions. Així cal recordar que el 40% de les patents mundials són alemanyes.
A l’acabament de la primera Guerra Mundial, Alemanya no tenia la sensació d’haver perdut la guerra en el moment de l’Armistici. Un cop signat, Alemanya va perdre les seves colònies a l’Àfrica, no així els altres estats aliats. Això va fer que Alemanya tingués la necessitat d’ampliar les seves fronteres comercials per ampliar els seus mercats.
El final de la segona Guerra Mundial va ser diferent. Es va produir una ocupació militar i una rendició incondicional per part d’Alemanya.
Amb la reunificació d’Alemanya els anys 1989–90, s’accepten les noves fronteres europees i que Alemanya sigui, de facto, la locomotora econòmica europea.
Avui, amb la crisi econòmica actual, ja s’accepta una Alemanya europea dins d’una Europa alemanya, per això Àngela Merkel pensa més en el seu país que no pas en Europa a l’hora de prendre decisions que puguin afectar a tots els estats membres. Imposa les polítiques d’austeritat pel que fa referència al mercat laboral i crea el que s’anomena “mini jobs”, treballs temporals de curta durada. A Alemanya uns vuit milions de persones, molts d’ells jubilats, tenen aquest tipus de treball. Caldria definir, doncs, què s’entén per un lloc de treball. El futur és complicat.
El descens demogràfic i del PIB és important i a tot això s’hi afegeix el problema de la immigració i dels refugiats (que són dues coses diferents).
Les properes eleccions alemanyes seran decisives a l’hora determinar el futur d’aquesta Europa convulsa, com ho han sigut també les passades eleccions franceses on l’ascens dels partits radicals d’extrema dreta han tingut una pujada molt significativa. Tal vegada un pacte entre Alemanya i França pugui fer veure una mica de llum a la sortida del túnel.

Extensa i densa conferència que ens ha donat una informació valuosa per saber enfocar l’actualitat europea i un futur immediat del tot incert.